dissabte, 3 de desembre del 2011

EL LLIBRE DEL MES pel Sergent Mingu Sanromà


Títol: MORON: Consumatum est. 1936-1953. Historia de un crimen de guerra
Autors: José María García Márquez i Miguel Guardado Rodríguez
Editorial: Planta Baja
Primera edició juliol 2011
RESUM:
El llibre és un voluminós treball de més de vuit-centes pàgines, resultat d'una exhaustiba investigació desenvolupada pels autors en arxius civils i militars, així com la recollida de testimonis orals, que recontrueix la resistència contra el cop a la ciutat, l'ocupació militar i la repressió feixista en les seves diferents facetes, l'exili i la cladestinitat.
Sergent Mingu Sanromà

diumenge, 27 de novembre del 2011

EL SOMNI DERROTAT

Documental dedicat als homes i dones que van somiar amb una Espanya moderna, democràtica i europea.

dimecres, 23 de novembre del 2011

Les imatges mai vistes de la guerra civil.

FOTOS DE LA GUERRA CIVIL A TOTES LES AUTONOMIES.
Només heu de ombrejar, copiar i enganxar l'enllaç al vostre cercador, que aquí us deixem.
IMPRESSIONANTS IMATGES.

http://www.abc.es/especiales/guerra-civil/fotos.asp

Perquè mai més vegem una guerra civil al nostre País.
Salut.

diumenge, 20 de novembre del 2011

LA MALETA MEXICANA. Pèrdua sobre pèrdua.




Emma Riverola / BarcelonaQuè és la guerra sinó pèrdua? Perdre els rostres estimats. Les mans que et acaricien. Els llocs que t'envolten. Els sons. La innocència. La dignitat. La vida ... Perdre i no suportar més el pes de tanta absència. Perdre. Sempre perdre. Perdre-ho tot, fins a les paraules ... Fins a les imatges. Durant la guerra civil, tres fotoperiodistes estrangers van recórrer Espanya capturant imatges que emocionaria al món. Robert Capa, David Seymour (Chim) i Gerda Taro van viure-i fins i tot van morir, en el cas de Taro-la contesa en primera línia de combat i també a la rereguarda. En aquests llocs, de vegades malson, de vegades oasi, on la gent lluitava per mantenir les restes d'una vida quotidiana dinamitada.Foto 1. El reflex de la por David Chim SeymourFoto 2: Un al dret, un a l'inrevés ... David Chim SeymourFoto 3: De qui és aquesta jaqueta? David Chim SeymourLes fotografies de la maleta mexicana, perdudes durant dècades, van ser recuperades el 1995. Tres caixes de cartró amb 126 rodets fotogràfics. 4500 instantànies de la guerra civil espanyola. 4500 imatges que ara ens reporten nostre passat. Entre l'eixam de rostres, les mirades dels nens ens interpel · len des d'un temps que ha quedat per sempre impregnat en la seva memòria. Mirades compreses als llimbs del temps. Paralitzades. Pures. Inalterables a les interpretacions-i els monstres-de la raó. La iniciativa d'EL PERIÓDICO i el MNAC posa veu a aquestes mirades. Paraules callades que només l'atzar d'un testimoni o la imaginació poden reproduir. 1. El reflex de la por. Hi ha alguna cosa pitjor que patir els bombardejos i la fam. Hi ha alguna cosa pitjor que no saber si el teu home és viu o mort al front. Hi ha alguna cosa pitjor que prendre una o dues maletes-tantes com puguis sostenir-i veure quants quilos de la teva vida aconsegueixes embotir-hi. Tant dolor, tanta pèrdua, tanta por ... No queda més que menjar-te la por quan veus el reflex del menyscapte en la mirada dels teus nens. Aquests fills als que tantes mares han hagut de arrossegar per trens, autobusos i camins fugint de les bombes o les represàlies. Dones soles que somreien per espantar els crits, que agafaven les mans amb força per assolir a temps el refugi, que fregaven la ronya de darrere de les orelles-perquè el nen no és un captaire-o que repentinada el pèl brut i el alegraven amb un llaç, perquè la nena és una princesa. Dones que inventaven les forces quan només volien plorar. Mares capaços de sacrificar fins l'amor que sentien pels seus petits per assegurar-los la vida. Roques de gres capaços de desfer davant la mirada dels seus nens. 2. Un al dret, un a l'inrevés La nena del rostre seriós es concentra en el seu teixit. Sembla aliena a tot el que l'envolta. Potser no vol veure. Com una Penélope de la guerra, teixeix un mantell que la protegeixi en les nits tristes. Un abric tan gran que la oculti d'aquest lloc desconegut que ara l'alberga sense acollir-la. Un gira que mitigui el lament dels records esgarrapant la porta de la memòria. Aquests moments que ara punxen com totes les pèrdues. Els dies en que tenia una casa, uns carrers i un poble. Els dies de xiuxiuejos amb les amigues. De posar-se vermell quan ell la mirava. De felicitacions de la mestra després mostrar-li el quadern tan cuidat. Premi especial de cal · ligrafia. Sempre va ser hàbil amb les mans. Un al dret, un a l'inrevés, es repeteix a si mateixa. L'hi diu fluixet. Per no pensar. Per no perdre en les preguntes. Estarà bé pare? I sense voler-ho, es llisca pel pendent dels interrogants. I recorda l'última abraçada. L'última vegada que es va sentir estreta pels seus braços forts. La seva olor de sabó. El contacte del seu rostre recentment afaitat. «Estàs molt guapo», li va dir ella. I ell li va posar la seva gorra de milicià i ella reia i la seva mare ho intentava. Però dels seus ulls brollava la pena. Un al dret, un a l'inrevés ... I la nana ensopeix de nou els sentits. Bressola la por. Perquè no es desperti. Perquè no s'imposi. Així, dormidita. Shhhh ... 3. De qui és aquesta jaqueta? Digues-me, nen, de qui és? És molt gran per a tu. Potser et la van comprar així, grandota. Perquè durés molts anys. O potser el teu germà va créixer ràpid i la heretat abans d'hora. O potser mai va haver de ser per a tu i el seu amo ja mai més la necessitarà. Encara que això és millor no pensar-ho, oi? Hi ha coses de les que és millor abstreure. Com d'aquesta cua. Aquesta filera trist on s'exposa la misèria i la fam és un fantasma que es cola entre les cames. I tu mires a la càmera. Amb la teva curiositat de nen sense dissimular. I les mans enfonsades en aquests butxaques enormes. No ets l'únic que es perd en peces heretades. Aquests dies, també les robes han canviat. Igual que els edificis que ara llueixen mellados i escupen a les famílies. O les finestres tenyides de fosc i amb creus de paper per evitar que es trenquin els vidres. En tot just uns mesos, els carrers i les robes s'han atrotinat. Potser en aquest mateix instant, mentre la teva mirada escodrinya la càmera, en una habitació plora una dona que contempla quatre penjadors d'un armari ocupades per unes peces que, d'un dia per l'altre, s'han quedat sense cos al de cobrir. I ella té les seves mans en la llana i el cotó que encara conserven l'olor. Per uns segons, com en un parèntesi, es bressola en els records, fins que, com tots, s'arrenca els pensaments. I ara curta, ara sargeix, ara prova i ara cus uns botons. Ja està, els seus petits ja tenen abric. De la camisa, una brusa per a la nena. I amb els pantalons, ja veurà, potser si entren d'aquí i d'allà, serviran per a l'avi. O els donarà als primers que van perdre la casa. Sí, per a ells també l'americana. Roba per als vius. Cada pedaç, una reencarnació.

dimarts, 15 de novembre del 2011

Documental Poetes en les presons de Franco per Artegalia.

Documental que recull els últims dies de la guerra civil a Espanya i la posterior repressió franquista cap als republicans que van quedar atrapats a Alacant, donant una visió des del punt de vista de Marcos Ana, un dels poetes republicans presos a les presons de Franco, que ens narra en primera persona l'experiència viscuda, el seu llarg calvari com a pres a les presons de la dictadura franquista, i el seu paral·lelisme amb un altre gran poeta, Miguel Hernandez.


Documental Poetas en las carceles de Franco por artegalia

dissabte, 12 de novembre del 2011

LA NATURALESA DE LA VIOLÈNCIA


Josep Fontana Historiador
Il · lustració de Miguel Ordóñez
Les commemoracions del 75 aniversari de la revolta militar de 1936 han passat amb més pena que glòria. Ningú que tingui dos dits de raó s'atreveix ja a reivindicar el vell mite que legitimava la insurrecció com la resposta a l'amenaça d'una revolució comunista, però aquesta interpretació ha estat reemplaçada per una altra que reparteix la responsabilitat entre els dos bàndols: la Guerra Civil hauria estat, simplement, el resultat del xoc entre dues violències de dretes i esquerres, de signe diferent però igualment culpables. Només cal examinar el que ha passat amb la documentació adequada per rebutjar aquesta nova legitimació de la revolta. Això és el que ens permet fer un llibre realment excepcional, aparegut recentment. Es tracta de l'obra de José María García Márquez i Miguel Saved Rodríguez, Morón: consumatum est. 1936-1953: Història d'un crim de guerra (Planta Baixa, Morón, 2011), que es basa en una investigació realitzada en els arxius militars i judicials i en més d'un centenar de registres civils, complementada amb un impressionant cabal d'escrits i testimonis personals. La història que se'ns explica en aquestes pàgines pot semblar al principi una mica conegut: una població on no hi va haver cap violència fins que es van combinar l'amenaça militar de les tropes revoltades i la defecció de la guàrdia civil local, una ràpida ocupació militar amb escassa resistència (els defensors, que amb prou feines tenien fusells, combatien amb escopetes de caça, pistoles i fins sabres) i, com a culminació, la repressió consegüent. Tot i que la gent d'esquerres, que sabia el que l'esperava a mans d'Antonio Castejón, s'havia afanyat a fugir del poble, hi va haver un primer i immediat "escarment en què van sucumbir uns 300 comunistes", segons escrivia un salesià, en una ciutat amb "els carrers amb cadàvers, escombraries, cendres i efectes dels saquejos i cases incendiades". Queipo de Llano es va afanyar a proclamar: "Quant a Morón: consumatum est. S'ha fet un escarment que suposo impressionarà als pobles que encara tenen l'estultícia de creure en el marxisme i en l'esperança de poder-nos resistir ". El minuciós treball realitzat pels autors els permet establir el balanç numèric de les dues violències: un total de 24 víctimes de la violència "vermella", contra 440 morts i 575 empresonats com a conseqüència de la violència "blau". Les xifres són eloqüents, però encara ho és més la cronologia. Hi va haver 33 detinguts dretans en els primers dies, entre els quals figuraven un sacerdot i dos salesians, mentre la resta de cures i les monges van quedar en llibertat. Les úniques víctimes dretans es van produir el dia 21 com a conseqüència de la revolta de la Guàrdia Civil: 16 morts en el tiroteig, 6 assassinats i un desaparegut. La resposta va ser, immediatament després de la conquesta, 302 assassinats "per aplicació dels bàndols de guerra", als quals cal afegir 49 que ho van ser després de la sentència d'un consell de guerra, a més de 26 morts a la presó. Només un treball com aquest permet treure a la llum aquesta primera onada de violència executada sense cap tràmit judicial, que en la seva major part no només no va deixar cap registre, sinó que va ser curosament ocultada després. El que condueix a fer-nos veure que les xifres globals de víctimes del terror franquista que fem servir no només és que no siguin completes, sinó que mai podran completar-se, davant la dificultat de repetir poble per poble una investigació com la que s'ha realitzat a Morón. L'aportació fonamental dels autors no consisteix, però, en haver establert aquestes xifres, tot i ser importants, sinó en haver recuperat la realitat quotidiana de la repressió i haver-nos mostrat el rostre inhumà de la barbàrie a través del seguiment de cada assassinat. Són centenars d'històries personals de víctimes, de gent senzilla com aquest Francisco Rubio García, de 52 anys d'edat, un jornaler que no estava afiliat a partit ni cap sindicat. Treballava a sou a la sega en una finca propera quan el van detenir a Morón i el van tancar en un vaixell-presó a Sevilla. Va declarar davant el jutge que no sabia llegir ni escriure i que no sabia res sobre el que li preguntaven. L'instructor va proposar que se li deixés en llibertat, per no existir indicis de culpabilitat, però va ser lliurat a un piquet que el va assassinar a la matinada del 4 de setembre de 1936. La seva mort no es va inscriure al registre civil. O com Mercedes Lluna, natural de Còrdova i també de 52 anys d'edat, que es dedicava a les tasques de casa, sense que se li conegués militància alguna. Detinguda el 26 de juliol, va ser també enviada a Sevilla, on, a la caserna policial, va patir fractures i una commoció cerebral que li van provocar la mort el 29 de juliol. Davant la demanda del jutge militar, que preguntava per ella, el comissari en cap li va comunicar que "quan es trobava al pis superior d'aquest edifici, aprofitant un descuit del guàrdia que la custodiava, es va llançar per un balcó al pati interior". Tampoc es va inscriure la seva mort en el registre. Pretendre que la Guerra Civil va ser la conseqüència de dues violències enfrontades, equiparant la culpabilitat dels Franciscos Rossos i la Mercè Llunes amb la dels seus assassins és no només un insult a la raó sinó una mostra de misèria moral.

LA RESISTÈNCIA DE LES VIDUES DE NEGRE. Homenatge a les dones dels 407 afusellats a La Barranca, La Rioja

Lucía Berrozpe, de 77 anys, assegura que no ha deixat de portar flors al seu pare cap primer de novembre des de fa més de 60 anys. Des que tenia "8 o 9 anys" acompanyar la seva mare des de Haro fins a Logroño amb autobús i d'aquí a peu set quilòmetres al cementiri que els franquistes van improvisar al costat d'un barranc a Lardero (La Rioja). Un cop allà, tres parelles de guàrdies civils custodiaven les tres rases on van ser enterrats 407 afusellats entre setembre i desembre de 1936.Lucía va continuar ahir la tradició familiar juntament amb les seves nétes al cementiri de La Barranca. L'Associació per a la Preservació de la Memòria Històrica a La Rioja va homenatjar a les vídues de negre que cada 1 de novembre, des de la immediata postguerra, van acudir fidelment a plorar els seus marits desapareguts, amb la inauguració d'un monument en honor seu. "A casa meva no es va amagar mai el del meu pare. Ho hem portat sempre per bandera. Fins i tot quan creuàvem caminant Gras i les dones ens insultaven", recorda Berrozpe.Les dones van custodiar les fosses durant els anys de la dictaduraEn una situació que resultaria insòlita en els anys quaranta, les vídues i les mares dels detinguts a les presons de Logronyo que van acabar en les fosses de la Barranca com és conegut el lloc dels enterraments van acudir a homenatjar els seus morts. Ells representen l'objectiu de la repressió franquista: republicans, sindicalistes, alcaldes i regidors d'esquerres com l'avi socialista de Félix Capera, regidor de Casalarreina."Quan vaig arribar a alcalde amb 26 anys vaig treure el cap al balcó a saludar. En baixar es va acostar plorant un veí a donar-me l'enhorabona. Em va dir que li havia recordat molt al meu avi, regidor també del poble, que va sortir al mateix balcó el 18 de juliol de 1936 per tranquil · litzar la gent després del cop perquè l'única ràdio del poble estava a l'Ajuntament ", explica Capera. "Un mes després, havien matat a tots els que van treure el cap a aquest balcó", afegeix.L'avi de Capera va ser traslladat a La Barranca des d'una de les tres presons habilitades a Logronyo per la ingent quantitat de presos capturats en una zona que no va tenir front de guerra. Els franquistes van esgotar tot just el mes d'agost la capacitat del cementiri de la capital de la Rioja. Els repressors es van veure obligats a buscar un altre paratge on fer desaparèixer els seus enemics. Van escollir el barranc de Gras, al costat de la carretera nacional que uneix Logronyo amb Sòria.El 1976 es van mobilitzar per frenar un pàrquing al costat de les rasesFugides i assassinatsAlguns dels presos van aprofitar el trasllat per intentar fugir. "Fa uns anys, en un dels homenatges, vaig parlar amb un supervivent que va ser en el mateix camió que el meu avi", relata Immaculada Sáenz González, regidora socialista de Logronyo. "Em va dir que va tractar de convèncer-lo que saltés amb ell del camió, però no ho va fer. I no va sobreviure", explica la néta d'Isaïes González, president local de la UGT el 1936.Alguns dels republicans van esperar a l'últim moment per intentar salvar la vida. "Quan venia amb la meva mare per deixar flors em posaven una corda a la cintura perquè baixés lligada pel barranc que hi ha al costat de les rases i deixés allà un ram. Sembla que algun va intentar fugir en el propi mur i el van rematar en el barranc ", rememora Lucía Berrozpe.El pelegrinatge de les vídues de la Barranca es va convertir en un símbol durant el franquisme i la Transició similar al que van representar les Mares de Plaça de Maig contra els crims de la dictadura argentina. "El meu record d'infància d'aquest dia és el de les capes dels guàrdies civils als turons en els dies de boira, fred i fins neu", recorda René Larumbe, nét d'un dels represaliats de Villamediana enterrats allà.La Guàrdia Civil va enviar any rere any a La Barranca a diverses parelles d'agents perquè vigilessin a les vídues. Només van poder veure el lament familiar. El major conflicte per recordar els 407 afusellats va sorgir quan un dels propietaris dels terrenys va decidir conrear faves on reposaven les restes dels afusellats. "Quan vam arribar i vam veure això les arrenquem d'arrel", recorda Berrozpe.L'origen de la seva lluitaL'aspecte actual de les tres rases és similar al que presenten els memorials dels camps d'extermini nazis. Banderes, plaques i flors de familiars recorden els morts des que els familiars es van fer amb la propietat del cementiri. "El 1976 hi va haver una iniciativa municipal per tractar de fer un aparcament al costat de les tombes. Es va embolicar una molt grossa perquè els familiars van reclamar que qualsevol mesura que es prengués en el lloc fos aprovada per ells", explica l'investigador Rioja Jesús Vicente Aguirre. Aquell succés va suposar l'origen com col · lectiu dels familiars de la lluita silenciosa de les vídues de la Barranca.Des de llavors, van aparèixer noves reivindicacions. A la vetlla del Dia de Tots Sants es va sumar un acte cada 1 de maig Organitza pels sindicats i un altre cada 14 d'abril. La lluita de les vídues es va convertir en un exemple tal que l'associació rep peticions de familiars de represaliats en fosses d'altres pobles Rioja per traslladar les restes allà. "L'últim enterrat aquí és un capellà de la zona, sensibilitzat amb la memòria històrica, que va demanar", explica Aguirre."Les vídues ens van ensenyar a estimar ia respectar. Eren més de 400 dones vestides de negre i de dignitat que venien encara que plogués, nevés o balba temps de repressió", va llegir ahir en la inauguració del monument Francisca González, exregidor d'UCD i filla de un regidor socialista assassinat a La Barranca. "Ningú us podrà pagar el mal que us va endolar", va afegir abans d'abraçar a una de les dones de bronze del monument José Vidaurreta, en representació dels familiars dels afusellats a Cervera.

divendres, 11 de novembre del 2011

ELS NENS ROBATS

DEL DIARI ARA: Els nens robats, una maleïda herència del franquisme ... | Actualitzada el 11/11/2011 00:00 Una de les herències més negres del franquisme, desconeguda fins fa poc, és el robatori sistemàtic de nens per donar-los en adopció a famílies afins al règim. La pràctica la van patir primer els fills de les dones republicanes, les perdedores de la guerra, i es va anar reproduint en diferents hospitals fins a dates més recents, amb la repugnant excusa que el nadó estaria "millor" amb una altra família o per un motiu, encara pitjor: vendre'l. Ha sigut una història lamentable que ha costat que surti a la llum. Finalment les víctimes han hagut de reclamar cas per cas per mirar de saber la veritat. Ara una família de Madrid intenta saber si el nen que van enterrar en una tomba d'un cementiri de Barcelona era realment el seu fill o si els van canviar el nadó per donar-lo a un altre parella, com sospiten. És la primera exhumació que es fa a l'Estat i segurament no serà l'última. Però no serà fàcil. Caldrà veure si les restes que queden permeten prendre mostres d'ADN i després comparar-lo amb el de la mare i els germans. Un procés llarg que, tanmateix, no és clar que pugui acabar amb el descobriment dels culpables. En la majoria de casos ha passat molt de temps i és difícil trobar documentació o testimonis, sense oblidar que part dels responsables poden ser morts. Però per a les víctimes, tant les famílies que van perdre fills com els nens -avui adults- que sospiten que van ser robats, és un procés necessari per recuperar els parents o per poder-los plorar. Una restitució no sols de la memòria històrica, també de la personal. Només la Fiscalia de Barcelona, una de les més actives de l'Estat, està investigant 104 possibles casos de nens robats. Cada cas és diferent i no es pot assegurar que hi hagués una trama global. Desgraciadament, sembla que va ser pitjor: hi va haver massa gent -metges, infermeres, monges, funcionaris- que van creure que tenien dret a treure el fill a una mare. Una maleïda herència del franquisme.

dimarts, 8 de novembre del 2011

UN RECORD A LES DONES DE LA II REPÚBLICA I A VICTORIA KEKT. Elles no cabien a la presó de Kent


Les dones han estat durant anys les grans silenciades del franquisme. Ni la Llei de Memòria Històrica es va acordar d'elles. No va ser fins l'any passat quan la Generalitat de Catalunya les va reconèixer per primera vegada com a víctimes oficials d'una dictadura que els va arrabassar els drets adquirits, no sense dificultats, a la II República. Les associacions memorialistes ara promouen un nou homenatge a través dels Llocs de Memòria Històrica, una figura recentment creada pel Govern andalús per dignificar, protegir i catalogar els punts on van succeir fets violents.Entre les seves propostes, el grup de treball sobre Memòria Històrica del sindicat CGT-Andalusia ha assenyalat la vella presó de dones de Màlaga. Durant la República, la llavors directora de Presons, Victòria Kent, va tancar la presó per la seva insalubritat. No obstant això, i malgrat aquestes nefastes condicions, va ser reoberta pels falangistes per empresonar a les dones dels rojos. "Kent va propiciar l'inici de presons de construcció nova, on hi hagués una reinserció real. I la premsa local de l'època recull fotografies d'ella visitant les obres de la nova presó provincial, per a unes 500 o 600 persones. En entrar les tropes franquistes a la ciutat, aquesta presó es va quedar petita, s'amuntega fins a límits insuportables. I a les dones se les va traslladar a la vella, que s'inundava, que tenia humitats ... A elles es va dedicar el lloc més inhòspit ", explica la professora de la Universitat de Màlaga Encarnació Barranquero, investigadora i autora de diverses obres sobre la repressió cap a les dones.Els falangistes les van portar a una claveguera després de quedar petita la presó"Ni la joventut ni la vellesa van ser atenuants perquè se les considerés perilloses i patissin els rigors de la repressió. Tant en les fitxes de la presó com en les ordres de sepeli de l'Ajuntament per als enterraments es poden veure joves de 18 anys executades i ancianes de 82 acusades de rebel · lió militar ", sosté Barranquero. Al voltant de 50 dones preses van ser sotmeses, a més, a un "experiment" elaborat pel doctor Antonio Vallejo-Nájera. La seva conclusió va ser que les dones tenen instints criminals i necròfags que, en circumstàncies normals, no demostren pel control que s'exerceix sobre elles. Només gràcies a aquest control són dolços i bones. Però en moments de revolució aquests instints es deslliguen. Als seus fills caldria educar al marge d'elles. "L'Església va tenir molt a veure en tot això, en la reeducació dels fills", afirma Antonio Somoza, de CGT de Màlaga, que s'indigna al recordar que l'Església encara no ha demanat perdó pel seu paper durant el règim franquista.La 'desbandada'Van ser també les dones, segons Barranquero, les que van impulsar en gran manera la desbandada, aquella fugida massiva per la carretera entre Màlaga i Almeria davant l'arribada dels falangistes. "Eren les encarregades de mantenir controlats als nens, ancians i els estris que portaven", afegeix.La investigadora, que ha buscat el reconeixement de les dones a través dels seus treballs, destaca el paper que van haver de exercir en la guerra: "Els va tocar a moltes treure la família endavant en quedar soles i enfrontar anys de fam i misèria en els millors casos, si és que no s'afegia l'estigma de ser famílies de presos, d'afusellats o desapareguts ".

diumenge, 6 de novembre del 2011

UNA BANDERA FRANQUISTA A LA FESTA DEL 12 D'OCTUBRE A NOVA YORK


FAMILIARS DE VÍCTIMES DE FRANCO LAMENTEN QUE LA "CASA DE GALICIA" EN AQUESTA CIUTAT HAGI UTILITZAT L'EMBLEMA DE L'ÀLIGA
Patricio Pedro Escobal, Perico, capitán del Real Madrid y militante de Izquierda Republicana fue condenado a muerte cuatro veces. Eludió la pena capital y se exilió a Nueva York, ciudad que como a él, acogió a un gran número de republicanos que encontraron en el destierro el único modo de salvar sus vidas tras el golpe militar de 1936. En la ciudad de los rascacielos —donde también recalaron Castelao en 1938 y el cartelista catalán de la Guerra Civil Carles Fontserè— se creó la Casa de Galicia en los años 20, reflotada por el Frente Popular Antifascista Gallego tras la gran depresión económica. Ahora, la Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH) considera una "falta de respeto" que este centro haya utilizado la bandera franquista durante la conmemoración del día de la Hispanidad, el pasado 12 de octubre. El acto se celebró en un hotel en Nueva York y se expusieron banderas de diferentes países. España fue representada por el emblema preconstitucional, tal y como se puede observar en las fotos publicadas en una conocida red social. "Se trata de una falta de respeto a las víctimas de la dictadura y un uso incomprensible de una bandera que representó a una dictadura especialmente sangrienta", denuncian desde la ARMH.La ARMH ha preguntado al consulado español en Nueva York si en el acto hubo representación del Gobierno Por su parte, Victorio Blanco, miembro de la directiva del centro gallego, ha explicado a este diario que no tuvieron constancia de que se trataba del estandarte franquista y se ha excusado diciendo que alguien les ha podido jugar "una mala pasada". "Se trata de la bandera que había en ese hotel, nosotros no sabemos nada ni tenemos nada que ver con lo sucedido". Preguntado por su postura respecto al uso de símbolos de la dictadura, Blanco señala que de haber sabido que se trataba de esa bandera no la hubieran utilizado "no somos franquistas, somos demócratas", remacha.La ARMH sostiene que aunque los responsables de la Casa de Galicia mantengan que se trata de un error, "es un insulto a las víctimas" que nadie la retirara y avanza que se ha dirigido al consulado español en Nueva York para saber si en el acto hubo representación del Gobierno de España. De ser así, la asociación de víctimas pedirá explicaciones para saber por qué no se retiró un símbolo que "enaltece una dictadura que ejerció una terrible violencia dentro de España y que obligó al exilio a decenas de miles de hombres y mujeres". Blanco insiste en que el centro no tiene nada que ver ya que la Casa de Galicia es un "club social, para divertirse". "No somos políticos, nos mantenemos neutrales y creo que el pasado no hay que removerlo por respeto a los muertos. Hay que pasar página", dijo Victorio Blanco sobre el reproche de la ARMH.

dimarts, 1 de novembre del 2011

EL LLIBRE DEL MES pel Sergent Mingu Sanromà


Títol: CONTRARREVOLUCIONARIOS. RADICALIZACIÓN VIOLENTA DE LAS DERECHAS
DURANTE LA SEGUNDA REPÚBLICA, 1931-1936
Autor: Eduardo González Calleja
Editorial: Alianza Editorial
Primera edició 2011, 464 pàgines.
RESUM:
Aquesta obra ofereix una analisi detallada del procés d'orientació de les dretes (CEDA, monàrquics alfonsins i carlistes i feixistes) cap a l'ús sistemàtic de la violència amb fins polítics, que va ser un dels factors clau que van conduir a la Guerra Civil. La contrarevolució va començar a prendre consistència quan, en els seus múltiples discursos, van aconseguir identificar la República amb la revolució. L'actitud dels propis republicans, titllant de revolucionari el seu projecte polític, va alimentar la confusió i la polarització que va precipitar la deriva radical de les dretes, que des d'època molt primerenca va començar a elaborar repertoris de confrontació de creixent violència, com el colpisme, el insurreccionalisme o la paramilitarització. No obstant això, aquests grups van ser incapaços d'arribar a una sintonia contrarrevolucionaria permanent, fins al punt que només van ajornar les seves diferències quean es van veure en la obligació de plegar-se als projectes involucionistes dissenyats per l'Exèrcit.
Sergent Mingu Sanromà
Aquest llibre el trobaràs a:
LLIBRERIA-PAPERERIA PAULO
Av Francesc Marimón, 124
Esparreguera
Telf 93 777 20 90

diumenge, 30 d’octubre del 2011

EL DIARI REGIÓ 7 ENTREVISTA A LLUÍS GALOCHA


Lluís Galocha mostra un dels refugis de la guerra civil

Recupera la "memòria històrica". Lluís Galocha (1964) és tècnic de l'Ajuntament d'Esparreguera, però en el seu temps lliure es dedica a recuperar la "desmemòria històrica". Ha participat en l'exposició Camí de l'exili i ara està escrivint dos llibres sobre la vida d'un dirigent anarquista del Maestrat i els mil dies de la guerra civil a Mirambell, a Terol

És dissenyador gràfic. D'on sorgeix el seu interès per la recuperació de la memòria històrica?
Crec que més aviat hauríem de parlar de desmemòria històrica, perquè es tracta de recuperar tot allò que durant molts anys ha estat tapat d'una forma conscient i la gent ho ha interioritzat com alguna cosa que no s'havia de dir. El meu interès sorgeix d'una inquietud personal. Vaig començar a refer la història de la guerra civil a Mirambell, un poblet d'un avantpassat meu. A més, el meu avi patern es va haver d'exiliar i va morir a França, això és un pòsit interior que tenia i un dia vaig decidir treure'l per veure què passava.
Diuen que la història sempre l'escriuen els vencedors. Com obté informació fiable per reconstruir la "desmemòria"?
Un historiador em comentava que les coses escrites les has de donar per certes, perquè és el que cadascú ha viscut en aquell moment. A més, pel que fa a història, hi ha molta documentació arxivística, però s'ha de rascar molt. Un bon recurs és l'arxiu militar d'Àvila, on trobes molta informació sobre els dos bàndols, més del franquista perquè ho van conservar millor i eren més meticulosos a l'hora de descriure les accions bèl·liques. El bàndol republicà, en canvi, estava més preocupat per aturar cops que per escriure allò que succeïa. A mi m'interessa més la petita història, perquè les batalles ja estan escrites.
També ha participat en un estudi sobre Esparreguera. Com es va viure aquí la guerra?
La guerra es va viure com a qualsevol altre lloc: malament. Entre les generacions que ho van viure encara perdura el sentiment de vençuts i vencedors, però el poble ha crescut molt i aquesta sensació no ha passat a les noves generacions. I pel que fa a combats, després de la batalla de l'Ebre es va marcar un seguit de línies defensives per retenir les tropes franquistes, anaven des de l'1 al 6, i per Esparreguera creuava la línia 4. Tot i això, no tenim constància de combats directes a prop de la vila, però sí que hi va haver un bombardeig el 20 de gener del 1939. Van caure tres bombes: dues van esclatar sense provocar danys personals i l'altra va quedar sencera a la galeria de la casa de la família Bros.
I encara perdura algun vestigi de la guerra al poble?
Hi ha restes de la línia 4, un niu de metralladores a la serra de Can Rubió, que és com un parapet de pedra amb un forat per divisar. A més, també tenim constància, a través d'un llibre sobre els refugis antiaeris, que a Esparreguera s'havien utilitzat les coves i cellers que hi havia a les cases com a amagatall. El cronista de la vila, Josep Paulo, també va explicar que el túnel que comunica el poble amb la colònia Sedó, que es va construir perquè els treballadors poguessin pujar i baixar en temps de neu, es va fer servir també com a amagatall quan passaven els avions que bombardejaven Barcelona.
Ha fet una xerrada a l'escola El Puig per explicar la guerra als alumnes de primària. Ho veien com un fet molt llunyà?
Una cosa és que l'avi expliqui batalletes, però quan toquen restes de cascos i metralles o veuen fotos del poble amb l'església cremada o la del mossèn de la colònia Sedó mort a Collbató, amb una posició com si estigués resant, la conscienciació és més gran. S'adonen de què va passar aquí.
Pels seus llibres ha rebut amenaces. Per què hi ha gent a qui el tema incomoda?
Això d'alguna manera representa el concepte de vençuts i vencedors. En el meu cas concret, aquesta observació va venir d'una persona de mitjana edat que se sentia agredit com a vencedor, i no per ell, sinó potser perquè al seu avi el van matar els anarquistes. Però també hi ha persones, de l'altre cantó, que no en volen parlar, no volen recordar. Crec que si coneixem el nostre passat, podem entomar millor el futur. En canvi, si només el tapem, és com una ferida que supura.

dilluns, 24 d’octubre del 2011

El respecte pels poetes

Interessant opinió de la periodista Sílvia Soler escrita en el diari El Punt Avui el 22 d'octubre del 2011, referent al manteniment del llegat de Miguel Hernández a l'Arxiu Municipal d’Elx.



Miguel Hernández era un miracle. Pastor de cabres des de molt petit, és obligat pel seu pare a renunciar a una beca d'estudis. Tot i així, a les muntanyes, mentre pastura els animals, Miguel estudia, llegeix i llegeix, i escriu els seus primers poemes. El seu talent crida l'atenció de poetes i intel·lectuals fins que, amb l'arribada de la Guerra Civil, tot s'estronca. Hernández marxa al front amb el bàndol republicà. Quan s'acaba la guerra, Miguel Hernández s'ha casat, ha tingut dos fills –el primogènit mor amb pocs mesos– i ha publicat diversos llibres: El rayo que no cesa, Viento del pueblo. A començament de 1939, tot just acaba de sortir d'impremta El hombre acecha. Encara sense enquadernar, cau a les mans d'una comissió censora franquista, presidida pel filòleg (!) Joaquín de Entreambasaguas, que ordena la destrucció completa de l'edició. Tanmateix, se'n salven dos exemplars, que en permeten la reedició molts anys després. És detingut i tancat a la presó de Sevilla, on escriu les cèlebres i emocionants Nanas de la cebolla, quan la seva dona li explica en una carta que ella i el nen només mengen pa i ceba. Més tard l'envien a la presó de Madrid, d'on surt gràcies a la intercessió de Pablo Neruda. El poeta torna al seu poble, Oriola, però algú el denuncia i torna a ser detingut. És jutjat i condemnat a mort. Una altra vegada diversos intel·lectuals i amics fan gestions que aconsegueixen, finalment, la commutació de la pena màxima. Miguel Hernández va de presó en presó fins arribar al Reformatori d'Adults d'Alacant, on comparteix cel·la amb el dramaturg Buero Vallejo. En aquest centre cau malalt: bronquitis, tifus, tuberculosi. Va morir a la infermeria de la presó el 28 de març de 1942. Només tenia 31 anys. Des d'aleshores l'hem estudiat a l'escola, hem plorat amb els seus versos, l'ha cantat Joan Manuel Serrat i, sobretot, ens hem lamentat per la pèrdua de tota la poesia que no va poder escriure. I ara, l'any 2011, el nou govern municipal d'Elx, del Partit Popular, ha revocat l'acord amb els hereus del poeta per mantenir el seu llegat a l'Arxiu Municipal. Raó? La crisi econòmica, naturalment. Feia 26 anys que els documents eren a Elx. Sembla que ara hi ha la possibilitat que vagin a parar a Oriola, la vila natal de Miguel Hernández. De moment, però, tenim un miracle tancat en unes caixes, demanant acolliment. Quina tristesa!

diumenge, 16 d’octubre del 2011

MANIFESTACIÓ MUNDIAL 15-O


El passat dissabte 15 d'octubre la C14A, com a defensora del lema "llibertat, igualtat i fraternitat", hi assistí a la manifestació mundial 15-O a Barcelona.
Amb un cel ple de crits de lemes anti-sistema, agermanada amb d'altres banderes d'ideologies proletàries i envoltada de 60.000 companys i companyes, onejava la nostra.


Recreació del recorregut de Companys des de la cel·la l'escamot d'afusellament

divendres, 14 d’octubre del 2011

71 ANIVERSARI DE L'AFUSELLAMENT DEL PRESIDENT COMPANYS


Avui, 15 d'octubre es commemora el 71 aniversari de l'afusellament covard i injust, per part de la dictadura franquista, del President de la Generalitat LLuís Companys i Jover a Montjuïc, essent l'únic President d'una demoràcia condemnat a mort i assasinat.
Ens queden, però, el seu record, la seva doctrina i les seves paraules:
"Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres"
"Tornarem a sufrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer"
Les últimes, devant de l'escamot d'afusellament, van ser: VISCA CATALUNYA!!!!
La C14A, 71 anys després, drets i amb el puny en alt, cridem per vosté senyor President:
VISCA CATALUNYA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

dissabte, 1 d’octubre del 2011

EL LLIBRE DEL MES pel Sergent Mingu Sanromà



Títol: DESIGNIOS DE UNA GUERRA
Autora: GRACIA PÉREZ
Editorial: LA PATUMAIRE
Primera edició abril de 2011, 356 pàgines

RESUM:
En aquesta obra, l'autora ens transllada al passat i reconstrueix magistralment el que podia haver estat una història real ambientada durant la Guerra Civil Espanyola a la Serra de Gredos.
Hi queden reflectides les misèries i crueltats de la guerra, l'ambient de temor, la tensió, els cops dels dos bàndols, fins a la part més fosca i miserable de la condició humana, que les circumstàncies treuen a la llum de manera evident. Tot i que el relat també destaca per deixar-nos gaudir de l'amor, l'amistat i la solidaritat entre companys.
La novel·la ens parla de tot això sota l'atenta mirada de la Julia, que es veu obligada a deixar la seva infantesa per esdevenir una dona forta, capaç de lluitar pels seus ideals i la llibertat.

Sergent Mingu Sanromà

Aquest llibre el trobareu a:
LLIBRERIA-PAPERERIA PAULO
Av Francesc Marimón, 124
Esparreguera
Telf. 93 777 20 90

dimecres, 28 de setembre del 2011

República de Jordi Dauder



És temps de la tercera república. El buit de Jordi Dauder, un actor vital compromès, radical, enèrgic i de riallada sonora, propicia la revolució. Ahir al vespre, una bandera republicana presidia la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure en l'homenatge que la professió del teatre i el cinema va fer a l'actor, mort la nit del 15 de setembre. L'himne de Riego va tancar la celebració, punys enlaire i amb una copa brindant perla immortalitat de l'actor.

Que Jordi Dauder va ser un personatge coherent de pedra picada ho demostren anècdotes com ara que la nit del 23-F, mentre alguns viatjaven cap a la frontera, ell i uns amics assaltaven la Generalitat, tot demanant que s'havia d'armar la població contra aquell intent de cop d'estat militar. I el fet que, quan ja estava molt malalt, es proposés com a voluntari per viatjar amb la segona flotilla cap a Gaza, quan la primera acabava de ser assetjada per l'exèrcit israelià.

Que Jordi Dauder era conseqüent ho va argumentar Carme Sansa quan va dir que va ser valent i va expressar sempre les seves conviccions. “I qui no el va voler contractar, pitjor per a ell”, va etzibava Sansa. Dauder apel·lava a la responsabilitat de l'artista.



Que Jordi Dauder era estimat es va poder veure en el desig de molts companys, convalescents d'operacions o en plena febre d'estrena, que van voler afegir-se al clam. Molts dels que van intervenir en el sentit i senzill homenatge van preferir no acomiadar-se'n –és el cas de Pere Portabella i Enric Majó–. O conjurar el dolor del buit amb la seva rialla (Vicky Peña). I l'humor, sí. Dauder seductor, un dels impulsors del Maig del 68 a París, clandestí en temps de Franco i desactivador de tot amb la rialla. Com a l'assaig d'El bordell: en comptes de dir “la meva mare vol que l'enterrin dreta”, va dir “la meva mare vol que l'enterrin viva”. La seva rialla va contagiar tota la companyia.

Que Jordi Dauder era republicà va quedar ben clar de cap a cap de l'acte al seu comiat en el discurs que va fer en ser premiat amb el reconeixement de l'Acadèmia del Cinema Català: “Visca la república del cinema,... o del que sigui.” Portabella va insinuar que amb la crisi econòmica vergonyosa “que ha deteriorat les institucions democràtiques” toca creure's l'eslògan que un món millor és possible. Si abans sonava a tronat, ara és el salvavides per a la dignitat del poble. Pròxima estació, República.

Notícia extreta del diari El Punt Avui de la secció de cultura el dia 27 de setembre del 2011.

AGRAÏMENT ALS CONFERENCIANTS I ASSISTENTS DE LES CONFERÈNCIES ORGANITZADES PER LA C14A



Com ja sabeu els passats dies 16 i 23 de setembre la C14A vam organitzar dues conferències: "ESPARREGUERA durant la II REPÚBLICA 1931-1936" i "ESPARREGUERA durant LA GUERRA CIVIL 1936-1939".
La primera, a càrrec d'en Josep Paulo, va ser una alternació de la vida qüotidiana de la vila durant la República i anècdotes de nen del conferènciant, instructiva i entranyable.
La segona, de la mà d'en Josep Puig, es va atenir a la història pura amb un relat novel·lístic i excepcional, alternant el dia a dia del poble amb el que succeia a la resta del país.
Volem agraïr a tots dos la seva col·laboració dessinteresada.
També agraim la seva ajuda a la CNT d'Esparreguera, al Servei de Català d'Esparreguera i a Ràdio Esparreguera.

dimarts, 20 de setembre del 2011

ESPARREGUERA durant la Guerra Civil 1936-1939



Benvolgudes i benvolguts:

Aquest setembre, la C14A (Comissió 14 d'abril), organitzem una sèrie de dues conferències dedicades a la II República i la Guerra Civil.

La segona sota el títol: "ESPARREGUERA durant la II GUERRA CIVIL 1936-1939", serà a càrrec del senyor Josep Puig, historiador i fotògraf.

Tindrà lloc a la Sala d'actes de Can Pasqual el dia 23 de setembre de 2011 a les 20.00 hores.

Esteu totes i tots convidats i esperem contar amb la vostra inestimable presència.
Fins aleshores, rebeu una abraçada.
Salut!

dissabte, 10 de setembre del 2011

LA DIADA NACIONAL DE CATALUNYA 11 DE SETEMBRE



L'Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, es commemora la resistència de la ciutat de Barcelona després de 14 mesos de setge en 1714 davant el duc de Berwick durant la Guerra de Successió en la que els Borbó (Felip V) i els Àustries (amb l'Arxiduc Carles) varen lluitar per tota Europa per la corona d'Espanya, on va adquirir caràcter de guerra civil ja que els partidaris d'ambdós candidats estaven repartits per tot el territori, concentrat-se els filipistes a la part de la Corona de Castella (Castella, Andalusia i nord-oest de la península), i els austriacistes a la Corona d'Aragó (Regne d'Aragó, Principat de Catalunya, Regne de València i Regne de Mallorca). Amb la victòria de Felip V, s'implantà un sistema polític uniforme a gairebé tots els seus dominis, que a partir d'aquell moment comprengueren, a més de la Corona de Castella, la d'Aragó. Es van derogar els privilegis nobiliaris, els Furs locals i les institucions d'autogovern abans respectades per la Casa d'Àustria a tots els regnes declarats austriacistes (Menorca, llavors sota domini anglès, se'n va escapar temporalment). Per això, l'11 de setembre també es recorda la consegüent abolició de les institucions i llibertats civils catalanes.

diumenge, 4 de setembre del 2011

EL LLIBRE DEL MES pel Sergent Mingu Sanromà



Títol: AMB ULLS DE NENA
Autora: ENCARNACIÓ MARTORELL I GIL
Editorial: ARA LLIBRES
Primera edició setembre 2008, 173 pàgines

RESUM
"Amb ulls de nena" que porta com a subtítol "El diari de la guerra a la reraguarda", és un diari personal sobre les penúries de la guerra civil espanyola escrit per l'Encarnació Martorell, una nena que en aquella època tenia 12 anys i que vivia a l'Eixample barceloní (al carrer Diputació, 458). La primera pàgina del seu quadern data del 19 de juliol de 1936 i finalitza al gener de 1939, pocs dies abans de l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona.
Durant setanta anys aquests escrits han estat ocults i inèdits fins que, gràcies a la tasca de l'investigador en pedagogia Salvador Domènec, han sortit a la llum.
L'Encarnació de fa setanta anys retrata la vida quotidiana a la reraguarda: la falta de proveïment a les botigues, les cues per a conseguir aliments, l'encariment del menjar, la vergonya d'anar amb la roba estripada, els moments d'eufòria i pessimisme derivats del desenvolupament de la guerra... i els moments més durs de mort, destrucció i perdua d'essers estimats.
El llibre reflecteix el text tal com el va anar escribint una nena de anava madurant i que anava veient i vivint les penes i misèries de la guerra.
"Amb ulls de nena" és també una cant continu per la pau, fet per una persona que no entén les raons que porten a les persones a voler matar-se. Una enyorança continua dels temps de pau i el desig d'una ràpida finalització de la guerra, unes reflexions sorgides de la innocència d'una adolescent que explica allò que li succeix a ella i la seva família.
Sergent Mingu Sanromà



Aquest llibre el trobareu a:
LLIBRERIA-PAPARERIA PAULO
Av Francesc Marimón, 124
Esparreguera
Telf. 93 777 20 90

dimecres, 31 d’agost del 2011

II Jornades de Recreació de la Guerra Civil - Corbera d'Ebre



El museu privat La Trinxera de Corbera d’Ebre organitzarà el primer cap de setmana de setembre, els dies 3 i 4, la segona edició de les Jornades de Recreació Històrica de la Guerra Civil a l’emblemàtic espai del Poble Vell. El seu propietari, Pere Sanz, ha comptat amb l’ajuda de diversos col•laboradors i el suport de l’Ajuntament de Corbera d’Ebre i el Patronat del Poble Vell, entre d’altres entitats.

L’eix central de les jornades serà la Fira d’Objectes Militars i Col•leccionisme, i un seguit de diorames que representaran escenes de la Guerra Civil Espanyola com si es tractés d’un campament.
L’organització espera la participació d’una dotzena d’expositors a la Fira procedents de Tarragona, Barcelona i la Comunitat Valenciana. Pel que fa als diorames, aquests es nodriran essencialment de l’ingent fons del museu La Trinxera, que disposa d’una àmplia col•lecció de vestits militars del conflicte, peces d’artilleria, antitancs, bombes d’aviació, obusos i, fins i tot, vehicles. Un autobús i diversos vehicles d’època d’altres col•leccionistes s’incorporaran als diorames.

A diferència de les recents jornades de recreació celebrades a Faió, a Corbera d’Ebre no es recrearan combats de la batalla de l’Ebre.

Les jornades obriran portes el dissabte 3 de setembre, a les 10.00 hores, al Poble Vell.
L’entrada costarà 5 euros i inclourà la visita no només a la Fira i als diorames sinó també a les activitats que es realitzaran a l’interior del Poble Vell durant el dia.
En aquest sentit, a partir de les 18.00 hores se celebraran a l’interior de la remodelada església del Poble Vell un seguit de conferències amb experts del conflicte bèl•lic. Intervindran, entre altres, l’historiador flixanco Josep Sánchez Cervelló i el director del Centre de Documentació de la Batalla de l’Ebre, Francisco Cabrera Castillo.
A les 21.00 hores, el mateix espai acollirà un aperitiu i un ball popular.
L’endemà, diumenge, el recinte tornarà a obrir portes de 10.00 a 14.00 hores.
Tots els veïns que vagin vestits d’època tindran dret a accedir de manera gratuïta a l’interior del recinte.
A banda dels diorames instal•lats al Poble Vell, el museu LaTrinxera obrirà les portes de 10.00 a 21.00 hores dissabte i de 10.00 a 14.00 hores l’endemà diumenge per visitar l’exposició permanent.

diumenge, 28 d’agost del 2011

MOR EL PRIMER PRESIDENT DEL PARLAMENT CATALÀ DE LA DEMOCRÀCIA RESTAURADA



Heribert Barrera ha dedicat la vida a la lluita per la República i els drets nacionals de Catalunya. Des de les institucions democràtiques (abans i després del franquisme) fins a les trinxeres de guerra i l'activisme polític.
Nascut el 6 de juliol de 1917 a Barcelona, Heribert Barrera va viure en un entorn familiar ben significat per la República. El seu pare, sindicalista de la CNT i més tard incorporat a ERC, Martí Barrera, va ser diputat al Parlament i conseller de la Generalitat republicana. Això explica que ben aviat, el seu seu fill Heribert va entrar en política. Durant la República, Heribert Barrera va militar en diverses organitzacions republicanes, com el Front Nacional d'Estudiants de Catalunya. El 1935, un any abans de l'aixecament militar feixista, Barrera es va incorporar a les Joventuts d'ERC, per fer-se més tard soldat d'artilleria de les tropes republicanes, on va lluitar al front d'Aragó i del Segre. Va acabar exiliat a França, on va conèixer la duresa dels camps de concentració d'exiliats republicans. S'havia llicenciat en Química a Barcelona, i a Montpeller es va llicenciar en Matemàtiques i Física, matèria en què es va doctorar.
Són els últims sospirs de la il·lusió repúblicana aixafada pel feixisme.

Descansi en pau senyor President.
SALUT! VISCA LA REPÚBLICA! VISCA CATALUNYA!!!!!!!!

Manel Ruiz
Copresident de la C14A

dimarts, 16 d’agost del 2011

ESPARREGUERA durant la II REPÚBLICA 1931 - 1936



Benvolgudes i benvolguts:

Aquest setembre, la C14A (Comissió 14 d'abril), organitzem una sèrie de dues conferències dedicades a la II República i la Guerra Civil.

La primera sota el títol: "ESPARREGUERA durant la II REPÚBLICA 1931-1936", serà a càrrec del senyor Josep Paulo, historiador, arxiver i cronista oficial de la Vila d'Esparreguera. Tindrà lloc a la Sala d'actes de Can Pasqual el dia 16 de setembre de 2011 a les 20.00 hores.

Esteu totes i tots convidats i esperem contar amb la vostra inestimable presència.
Fins aleshores, rebeu una abraçada.
Salut!

Manel Ruiz
David Urgelés
-copresidents-

dimecres, 3 d’agost del 2011

Andalusia blinda el lloc on van matar a Blas Infante



La Junta declararà l'emblemàtic quilòmetre 4 de la carretera de Carmona com el seu primer Lloc de Memòria Històrica, nova figura de protecció

Assassinat l'11 d'agost de 1936-en breu farà 75 anys-i considerat pel Parlament com "Pare de la Pàtria Andalusa", potser no hagi figura històrica que conciti major consens polític avui que Blas Infante, reivindicat amb matisos des de l'esquerra independentista fins a la dreta democràtica. El lloc on el pare del andalucismo va ser afusellat sense judici ni sentència, al quilòmetre 4 de la carretera de Carmona (Sevilla), punt de freqüents homenatges institucionals i actes reivindicatius, es convertirà en el primer Lloc de Memòria Històrica d'Andalusia, segons fonts solvents.

El Consell de Govern de la Junta d'Andalusia va aprovar ahir un decret que crea aquesta nova figura, Llocs de Memòria Històrica, "definits com aquells enclavaments vinculats a fets o esdeveniments singulars ocorreguts durant la Guerra Civil espanyola i la dictadura".

La consideració d'un enclavament com a lloc de Memòria significarà que l'administració pública titular ha de identificar-lo, senyalitzar-amb un monòlit, una placa o una altra fórmula-, preservar-lo i, en cas que experimenti alguna transformació d'importància, mantenir "una empremta o registre permanent que serveixi per recordar els fets ", segons el decret, el contingut va avançar Públic el 14 de gener.

"La idea és fer un recordatori i un homenatge a les persones que van patir violència per defensar la democràcia. Parlem de llocs que han estat testimonis d'abusos en contra de la llibertat", va afirmar ahir Francisco Menacho, conseller de Governació i Justícia. En declaracions a públic, Menacho assegurava que la seva intenció era que la declaració dels primers Llocs de Memòria fora "abans de final d'any".

El conseller és conscient que hi ha ajuntaments "més reticents" a portar a terme mesures de reconeixement de les víctimes de la repressió franquista. Fa només uns dies l'Ajuntament de Granada va retirar una placa-homenatge a les víctimes de la tàpia d'un cementiri. Pot quedar el decret en res si no hi ha voluntat política de l'ajuntament titular de lloc protegit amb aquesta figura? "A la inclusió d'un lloc en el catàleg no es poden oposar, però pot haver problema si es neguen a identificar o senyalitzar", admet Menacho.


Comitè d'experts


El procés per protegir una zona amb aquesta nova figura part del Comissariat per a la Recuperació de la Memòria Històrica, càrrec que actualment ostenta Joan Gall. Un grup de set experts estudiarà les propostes que aquest faci, que poden ser al seu torn recollides de particulars o associacions.

El comitè, a més de Joan Gall, tindrà set membres, dels quals estan confirmats sis: Fernando Martínez, catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat d'Almeria, Juan Ortiz Villalba, professor de la Universitat Pablo Olavide; Maribel Brenes, presidenta de l'Associació de Memòria Històrica de Granada; Encarnació Lemos, catedràtica d'Història de la Universitat de Huelva; Encarnació Barranquero, professora d'Història de la Universitat de Màlaga, i José María García Márquez, investigador especialitzat en la província de Sevilla.

En cas que el seu informe sobre el lloc sigui positiu, el comitè el remetrà a la Comissió Interdepartamental per al Reconeixement de les Víctimes de la Guerra Civil i del Franquisme, que també haurà de pronunciar. Aquest òrgan, de coordinació entre departaments de la Junta, també podrà proposar la protecció del lloc amb alguna de les figures recollides en la Llei Andalusa de Patrimoni Històric, entre elles la de Bé d'Interès Cultural (BIC).

La Junta ja va inscriure al maig el lloc on va ser assassinat Blas Infante en el Catàleg General del Patrimoni Històric com a Bé d'Interès Cultural, amb la tipologia de Lloc Històric. Situada al nord-oest de la intersecció entre la ronda de circumval ES-30 i l'avinguda Kansas City, la zona protegida inclou l'antic mas, la plaça pública i el monument commemoratiu.

Catàleg públic

La declaració final d'un enclavament com a lloc de memòria històrica correspon al Consell de Govern i comporta un informe "exhaustiu", segons el decret, "amb documentació sobre el lloc, la seva evolució històrica i la narració dels fets que motiven el seu reconeixement amb els dades sobre les persones i institucions que es van veure involucrades ".

El procés és una mica confús, tot i que segons Menacho no ha de durar més de sis mesos. Els Llocs de Memòria s'han d'inscriure en un catàleg obert que estarà disponible per a la consulta dels ciutadans. A Andalusia també és ja públic-és a la web de la Conselleria de Justícia-un mapa amb més de 600 fosses.

Noticià publicada al Diari Público el día 3 d’agost del 2011.

dimarts, 2 d’agost del 2011

EL LLIBRE DEL MES pel Sergent Mingu Sanromà



Títol: VIVA LA REPÚBLICA
Autor: RAFAEL TORRES
Editorial: LA ESFERA DE LOS LIBROS
Primera edició 07-03-2006, 195 pàgines

RESUM
La memòria de la II República Espanyola va patir, a causa del pacte d'amnèsia de la Transició, un segon i terrible atemptat després de la dictadura que, per justificar el seus abusos i el seus crims, l'havia demonitzat fins al inconcebible. No obstant això, i malgrat l'efímer de la seva existència, aquell règim democràtic que va venir per la voluntat del poble i de la mà dels seus fills més preclars, va marcar de forma tan indeleble l'imaginari col·lectiu que avui segueix sent aspiració de molts i referència general dels valors ètics sobre el quals fonamentar el progrés, la democràcia i la decència cívica.
"Viva la República", que no pretén ser un catàleg minuciós ni exhaustiu sinó un albúm d'estampes que recull l'impacte d'aquell règim de llibertat en la vida quotidiana, així en la personal com en la col·lectiva, vol, o pot ser és la voluntat de l'autor, retre el millor homenatge que es pot fer a tots els que van estimar la República, la van edificar, la van defensar i encara la somien: la divulgació de la seva realitat, tant desconeguda per les noves generacions.

Sergent Mingu Sanromà

AQUEST LLIBRE EL TROBAREU A:
LLIBRERIA-PAPERERIA PAULO
Av. Francesc Marimón, 124
Esparreguera
Telf. 93 777 20 90

dilluns, 25 de juliol del 2011

MUNTATGE FABULÒS

Hi ha gent que en sap un niu de fer coses maques, aquest muntatge és fabulòs.
Aquest vídeo l'hem trobat a YouTube, baixat per Tamborero2010.
Interposa imatges de la Barcelona actual amb la de Guerra civil, just en el mateix lloc on passaven els fets.

dissabte, 16 de juliol del 2011

18 JULIOL 1936-2011


Ara fa setanta-cinc anys de l'aixecament militar-feixista contra la II República escollida democràticament a les urnes pel poble sobirà.
Un aixecament que portà el nostre país a una guerra que va durar tres anys la qual va finalitzar amb la victòria dels insurrectes, tenint com a conseqüència una
dictadura feixista, fosca i traïdora durant 40 anys fins a la mort del dictador-traidor-assassí.
A totes les víctimes de la guerra, postguerra i dictadura va dirigit aquest nostre petit homenatge.
Per sempre, Salut!

dijous, 14 de juliol del 2011

La 'Libertària' mor de forma oficial 75 anys després



Va ser assassinada pels colpistes al 36 i, ara, un jutjat ordena la inscripció de la seva mort en el Registre Civil


Maria Silva, Llibertària, supervivent de la matança de Casas Viejas i assassinada pels colpistes l'agost de 1936, ha mort oficialment 75 anys després. El Jutjat de Primera Instància i Instrucció de Chiclana de la Frontera (Càdis) ha declarat la seva mort legal en un acte datat el passat 22 de juny, al qual ha tingut accés públic, i ordena la inscripció de la seva mort en el Registre Civil, com demadant el seu fill Juan Pérez Silva el maig de 2008.

Quan van matar la seva mare, que estava embarassada, ell tenia només 13 mesos. "És un gran pas, estic molt content i molt agraït amb totes les persones que m'han ajudat, però em fa pena que s'hagi produït tan tard", explica ara amb 76 anys. La decisió suposa un reconeixement moral per les famílies de milers de desapareguts en la guerra civil i la dictadura, que van patir una doble mort, la real i la d'esfumar-se de la història.

Dies després de la revolta del 36, es van dictar ordres específiques per no inscriure a les víctimes amb la clara intenció de deixar el menor rastre possible, segons diverses associacions que porten anys demanant que es facin les reformes necessàries per facilitar la inscripció, entre elles la "Associación Andaluza Memória Histórica y Justícia" i el grup de treball de CGT-A. Les famílies que han demanat la inscripció gairebé sempre s'han trobat amb un inconvenient als jutjats: aportar testimonis presencials, de primera mà.

En el cas de Maria Silva, el seu fill va aportar la investigació Casas Viejas. Del crim a l'esperança. María Silva 'Libertària' i Miguel Pérez Cordón: dos vides unides per un ideal (1933-1939), realitzada per José Luis Gutiérrez, i va demanar que es declarés la mort de la seva mare el 24 d'agost de 1936 "a causa de mort violenta realitzada per les Forces de l'Exèrcit i civils revoltats "

En un informe del passat 8 de juny, la Fiscalia no formula cap oposició i la jutge Bàrbara Izquierdo declara la mort de Maria Silva l'1 de gener de 1947, en aplicació de la legislació de desapareguts, segons la qual es declara la mort als deu anys des de l'última vegada que es va saber de la persona.


Testimonis presencials


L'acte contrasta amb un altre recent, dictat el passat 9 de febrer a Cabra (Còrdova), que denega la sol.licitud d'inscripció de la defunció de Francisco Gómez Barranco perquè, en no disposar de testimonis presencials, no s'acredita la seva mort. A més, a diferència del jutjat de Chiclana, qualifica les investigacions aportades com novel·les històriques.


Fruit de la campanya de les associacions memorialistes, el Senat acaba d'aprovar una esmena del PSOE que, en teoria, facilita la inscripció de la defunció, de forma més ràpida i econòmica, encara que segueix sent insuficient per al col.lectiu. A Joan, que li ha costat el procés al voltant de 2.000 euros, li queda encara el més difícil: trobar el cos de la seva mare, un dels casos que anava a investigar Garzón. "Aquest és el pas més gros i crec que no es donarà", conclou.

dijous, 7 de juliol del 2011

LLUÍS LLACH - Companys, no es això

Montatge de l'actualitat amb aquesta preciosa cançó d'en LLuís Llach.


divendres, 1 de juliol del 2011

EL LLIBRE DEL MES pel Sergent Mingu Sanromà



Títol: MAESTROS DE LA REPÚBLICA Los otros santos, los otros mártires
Autora: MARÍA ANTONIA IGLESIAS
Idioma: CASTELLÀ
Primera edició Novembre de 2006, 433 pàgines

RESUM:
Qui "canonitzaría" un dia a aquests altres sants, a aquests altres màrtirs, que van ser els mestres republicans i que mai no entraràn al "santoral" ni a la memòria de l'esglesia? Qui parlaría d'ells? Qui els hi reconeixería la tasca generosa i exemplar que portàren a terme amb tant d'esforç i sacrifici?
Aquestes provocadores preguntes són les que es va fer María Antonia Iglesias fa un temps. Les respostes les trobarà el lector a aquest llibre estremidor i necessari que, per sobre de tot, vol ser un homenatge als mestres de la República, lluitadors compromesos contra l'enraderiment i la incultura, que van ser assasinats per defensar la causa més preuada de la República: l'ensenyament.
Deu històries heroiques, esdevingudes a diferents pobles d'Espanya (entre ells Logrosán (Cáceres) poble natal de l'auténtic Sergent Mingu Sanromà), de les que donen testimoni, amb dolor i rebeldia, fills, nets, amics i sobre tot antics alunmes de les víctimes. Tots ells van aceptar generosament el repte propossat per l'autora: parlar amb ella sobre la vida exemplar i la mort, traïdora i cruel, dels mestres.
L'autora ha escrit aquestes pàgines des del cor, posant passió en la defensa d'una causa que considera "justa i bella": la d'aquests sants i màrtirs que van soportar la negra llosa de la calúmnia, i que van pagar amb les seves vides la tasca de portar la llum, la llibertat i la cultura a qui sols teníen com a destí fatal la ignorància i la sumissió.
Sergent Mingu Sanromà

AQUEST LLIBRE EL TROBAREU A:
LLIBRERIA-PAPERERIA PAULO
Av. Francesc Marimón, 124
Esparreguera (Barcelona)
Telf: 93 777 20 90

diumenge, 26 de juny del 2011

ESPAI MEMORIAL de CAN SAGARRA



La Xarxa d’Espais de Memòria incorpora el refugi antiaeri rehabilitat de la plaça del Blat de Valls

La Xarxa d’Espais de Memòria de Catalunya obre al públic, des del 17 de juny, un nou espai de memòria. Es tracta de Can Sagarra, un espai memorial a Valls que inclou el refugi antiaeri de la plaça del Blat. S’hi accedeix pel celler gòtic de la casa pairal de Can Segarra, que també ha estat rehabilitat, igual que les sales adjacents. El conjunt forma Can Segarra, un espai memorial obert al públic que explica la història recent de Valls, entre 1931 i 1979, amb textos, objectes i material gràfic. Una de les sales de Can Sagarra, a més, serà habilitada per acollir exposicions, actes, jornades i altres activitats memorials.

El nou espai de memòria ha estat impulsat pel Memorial Democràtic i l’Ajuntament de Valls. A més de permetre la visita al refugi antiaeri, el centre és un punt de partida per visitar altres indrets relacionats amb la memòria històrica, com són l’hospital de sang, el cementiri o el camp d’aviació.

El refugi de la plaça del Blat

El refugi es troba a 8 metres de profunditat, té 1,60 metres d’alçada i es dugué a terme en base al projecte dissenyat per l’arquitecte municipal, Josep M. Vives Castellet. El cap de les obres era Ramon Claravalls, i molts vallencs col·laboraren en la seva realització. Es tracta d’un refugi subterrani, tipus galeria, i està cobert de maons. La zona visitable és de 55 metres de llargària.

Més informació
Oficina de Turisme
Cort, 61 Valls
Tel. 977.612.530

diumenge, 19 de juny del 2011

DOCUMENTAL DE SANT PERE DE RIBAS 1930-1950

Descripció, avui de Sant Pere de Ribas: Sant Pere de Ribes és un municipi de la comarca del Garraf. Té una extensió de 40,71 km². Limita al nord amb els termes de Canyelles i d'Olivella; a l'est, també amb el d'Olivella; al sud, amb el de Sitges i la petita franja de la Mediterrània; i a l'oest, amb el municipi de Vilanova i la Geltrú. Dels 26 km de costa que té la comarca, una petita part de 658 m corresponen a Sant Pere de Ribes.

divendres, 3 de juny del 2011

EL LLIBRE DEL MES pel Sergent Mingu Sanromà



Titol: ROSA DE FOC
Autor: EMILIO MARRESE
Idioma: CATALÀ també en CASTELLÀ
Editorial: EDICIONES B
primera edició Març 2011, 351 pàgines en la versió catalana

RESUM:
Barcelona, 1937. En plena guerra civil, la ciutat resisteix als feixistes però està esquinçada pel conflicte entre comunistes i anarquistes.
Una jove apareix estrangulada al pis llogat per un futbolista famós. Un militar franquista s'infiltra entre els republicans. Un capità de la Guàrdia Civil ho investiga...o potser no. Mentrestant, el Barça -ja en el punt de mira dels colpistes- salpa cap a Mèxic en una gira que pot salvar els jugadors d'un destí funest i el club de la bancarrota.
Setanta anys després, en Pablo, un jove mexicà, i la Rosa, una noia barcelonina, miren de reconstruir aquells fets per descobrir la veritat sobre les seves pròpies famílies.
Una novel·la negra i alhora històrica inspirada en fets reals, en el rerefons dels quals bateguen la Barcelona metropolitana d'avui i la Rosa de Foc, com se l'anomenava als anys trenta, quan encara era la ciutat més roja d'Europa.

Sergent Mingu Sanromà

Aquest llibre el trobaràs a:
LLIBRERIA-PAPERERIA PAULO
Av. Francesc Marimón, 124
Esparreguera
Telf: 93 777 20 90

dissabte, 28 de maig del 2011

LA C14A VISITA EL REFUGI 307 DE BARCELONA



La Comissió 14 d'Abril d'Esparreguera, visità el diumenge 22 de maig el refugi que usaven els veïns dels voltants del carrer Nou de la Rambla a l'altura de Montjuïc.
Emocionant visita cultural, ja que un cop dins del refugi 307, vam poder arribar a entendre la por i el calvari, que varen pasar la població barcelonina a l'època dels bombardejos franquistes a la població civil, durant els anys 1937 i 1938.
Vam poder veure i constatar el gran esforç i treball que van arribar fer la gent d'edat avançada en gran majoria, dones i nens també, que quedaven a Barcelona, ​​per construir un refugi per poder-se amagar de les bombes italianes i alemanyes.
De més de 1400 refugis que es van arribar a construir a Barcelona només queden dos per poder-los visitar, el Refugi 307 i el refugi antiaeri de la Plaça del Diamant, que en un altre acte cultural serà visitat per la C14A.









dijous, 12 de maig del 2011

I SI LA REPÚBLICA HAGUÉS TRIOMFAT?



Parlar de història ficció és quelcom complicat, però hi ha esdeveniments que han marcat un paisatge històric i si no els haguessin esborrat continuarien marcant tendències. La República va ser un curt temps de llibertat democràtica que va acabar escapçat per una dictadura de més 35 anys. Però, si la Guerra Civil no hagués estroncat aquesta il·lusió què hagués passat? La República en el poc temps de vida va transformar la societat de forma prou clara: la llei del divorci, l’avortament, la separació estat-església, la nova política pedagògica, el dret de vot de les dones, l’autogovern de Catalunya...Tot un seguit de avenços que haurien anat a més. Segurament els alemanys ens haguessin envaït, hi haurien hagut grups de resistents en contra l’ocupació nazi. Les forces aliades haurien desembarcat per l’estret de Gibraltar i haurien alliberat Espanya del jou feixista. Després vindria un pla Marshall, caldria redreçar l’economia. Els estira-arronses entre l’Estat i Catalunya continuarien existint, però l’autogovern hauria guanyat més terreny sobiranista. L’Estat s’hauria convertit en una confederació de pobles, on l’economia, l’exèrcit i les forces armades estarien en mans del govern central i les nacions que l’integren tindrien plenes competències en educació, justícia, treball, cultura, policia...La República hauria guanyat terreny en l’esfera pública. Seria l’ànima de tot un poble. Tot i això, tindríem casos de corrupció protoganitzats per polítics corruptes, governs febles per manca de majories parlamentàries, alternança de govern entre les dretes i les esquerres – a Catalunya entre la Lliga i l’ERC, com a partits majoritaris. La pertinença a organismes internacionals com l’ONU, l’OTAN, la UE...hauria estat una realitat molt abans. L’economia catalana seguiria sent un puntal en el creixement econòmic de l’Estat i les diverses crisi del segle XX i XXI haurien estat qüestions preocupants per a la immensa majoria de la població. En poques paraules un país “normal” com ho són Itàlia, França, Holanda, Portugal...

Pau Vinyes i Roig
Historiador

Extret del bloc: Pau Vinyes Historia i fotografia (19 d'abril de 2011)