El Suprem s'até al que es disposa en la Llei de Memòria, evitant que aquest cas pugui servir de precedent al d'uns altres milers de sentenciats
El consell de guerra al que va ser sotmès Miguel Hernández va incloure mig any d'angoixa fins que se li va commutar la pena de mort per 30 anys de reclusió. El Tribunal Suprem ha negat ara a la família de Miguel Hernández la possibilitat de presentar un recurs de revisió per anul·lar aquesta primera sentència. Amb això, aquest tribunal s'até al que es disposa en la Llei de Memòria Històrica, evitant que aquest cas pugui servir de precedent al d'uns altres milers de sentenciats que van sofrir la mateixa pena.
Leo que va ser especialment cruel el comportament com a fiscal d'Arias Navarro, “El *carnicerito de Màlaga”, a qui li bastava la delació d'un addicte al règim o la d'un capellà perquè un grup de vint o trenta persones detingudes un divendres anessin condemnades un dilluns sense possibilitat alguna de defensa. Després d'uns dies a la presó, eren afusellades en les tàpies del cementiri de Sant Rafael, el mateix lloc on van ser trobades fins a 18 fosses amb més de 250 cadàvers en alguna d'elles.
La justícia a Espanya té un deute amb aquests milers de víctimes del franquisme i ha perdut dignitat en portar als tribunals al jutge Baltasar Garzón per tractar d'investigar aquests crims. A part dels assassinats sense cap tràmit, més de 4000 persones van ser afusellades a la província de Màlaga després de la celebració de judicis/farsa equivalents al que va condemnar al poeta d'Oriola.
Fa una mica més d'un any vaig signar en Públic un article (Miguel Hernández i Franco) en el qual assenyalava la gran paradoxa que Franco i Miguel Hernández, botxí i víctima, compartissin el títol de fills predilectes d'Alacant, doncs una moció del PSOE perquè se li retirés tal honor a l'extint cabdill va ser rebutjada pel Partit Popular. Va al·legar el PP que un nomenament així era vitalici i no caducava.
El mateix ocorre amb les sentències i condemnes dictades per raons polítiques i ideològiques que la Llei de Memòria Històrica considera il·legítimes, però no les anul·la. Serveixi la veu de dues dels nostres millors poetes víctimes d'aquesta barbàrie (García Lorca i Miguel Hernández) com a major testimoniatge de tal ignomínia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada