EL DIARI REGIÓ 7 ENTREVISTA A LLUÍS GALOCHA

Lluís Galocha mostra un dels refugis de la guerra civil

Recupera la "memòria històrica". Lluís Galocha (1964) és tècnic de l'Ajuntament d'Esparreguera, però en el seu temps lliure es dedica a recuperar la "desmemòria històrica". Ha participat en l'exposició Camí de l'exili i ara està escrivint dos llibres sobre la vida d'un dirigent anarquista del Maestrat i els mil dies de la guerra civil a Mirambell, a Terol

És dissenyador gràfic. D'on sorgeix el seu interès per la recuperació de la memòria històrica?
Crec que més aviat hauríem de parlar de desmemòria històrica, perquè es tracta de recuperar tot allò que durant molts anys ha estat tapat d'una forma conscient i la gent ho ha interioritzat com alguna cosa que no s'havia de dir. El meu interès sorgeix d'una inquietud personal. Vaig començar a refer la història de la guerra civil a Mirambell, un poblet d'un avantpassat meu. A més, el meu avi patern es va haver d'exiliar i va morir a França, això és un pòsit interior que tenia i un dia vaig decidir treure'l per veure què passava.
Diuen que la història sempre l'escriuen els vencedors. Com obté informació fiable per reconstruir la "desmemòria"?
Un historiador em comentava que les coses escrites les has de donar per certes, perquè és el que cadascú ha viscut en aquell moment. A més, pel que fa a història, hi ha molta documentació arxivística, però s'ha de rascar molt. Un bon recurs és l'arxiu militar d'Àvila, on trobes molta informació sobre els dos bàndols, més del franquista perquè ho van conservar millor i eren més meticulosos a l'hora de descriure les accions bèl·liques. El bàndol republicà, en canvi, estava més preocupat per aturar cops que per escriure allò que succeïa. A mi m'interessa més la petita història, perquè les batalles ja estan escrites.
També ha participat en un estudi sobre Esparreguera. Com es va viure aquí la guerra?
La guerra es va viure com a qualsevol altre lloc: malament. Entre les generacions que ho van viure encara perdura el sentiment de vençuts i vencedors, però el poble ha crescut molt i aquesta sensació no ha passat a les noves generacions. I pel que fa a combats, després de la batalla de l'Ebre es va marcar un seguit de línies defensives per retenir les tropes franquistes, anaven des de l'1 al 6, i per Esparreguera creuava la línia 4. Tot i això, no tenim constància de combats directes a prop de la vila, però sí que hi va haver un bombardeig el 20 de gener del 1939. Van caure tres bombes: dues van esclatar sense provocar danys personals i l'altra va quedar sencera a la galeria de la casa de la família Bros.
I encara perdura algun vestigi de la guerra al poble?
Hi ha restes de la línia 4, un niu de metralladores a la serra de Can Rubió, que és com un parapet de pedra amb un forat per divisar. A més, també tenim constància, a través d'un llibre sobre els refugis antiaeris, que a Esparreguera s'havien utilitzat les coves i cellers que hi havia a les cases com a amagatall. El cronista de la vila, Josep Paulo, també va explicar que el túnel que comunica el poble amb la colònia Sedó, que es va construir perquè els treballadors poguessin pujar i baixar en temps de neu, es va fer servir també com a amagatall quan passaven els avions que bombardejaven Barcelona.
Ha fet una xerrada a l'escola El Puig per explicar la guerra als alumnes de primària. Ho veien com un fet molt llunyà?
Una cosa és que l'avi expliqui batalletes, però quan toquen restes de cascos i metralles o veuen fotos del poble amb l'església cremada o la del mossèn de la colònia Sedó mort a Collbató, amb una posició com si estigués resant, la conscienciació és més gran. S'adonen de què va passar aquí.
Pels seus llibres ha rebut amenaces. Per què hi ha gent a qui el tema incomoda?
Això d'alguna manera representa el concepte de vençuts i vencedors. En el meu cas concret, aquesta observació va venir d'una persona de mitjana edat que se sentia agredit com a vencedor, i no per ell, sinó potser perquè al seu avi el van matar els anarquistes. Però també hi ha persones, de l'altre cantó, que no en volen parlar, no volen recordar. Crec que si coneixem el nostre passat, podem entomar millor el futur. En canvi, si només el tapem, és com una ferida que supura.