“JA NO ÉS UNA FOSSA OBLIDADA”

Un monument recorda a Tarragona als afusellats durant el franquisme


Durant gairebé una dècada, entre 1939 i 1948, Tarragona es despertava a les sis del matí amb la ràfega dels fusells amb els quals s'executava als acusats d'haver col·laborat amb el bàndol republicà durant la Guerra Civil. “Segons després, segons bufés el vent, els ciutadans sentien trets aïllats: el tir de gràcia”, recorda l'historiador Josep Sánchez Cervelló. Els primers mesos, el somni dels veïns s'interrompia fins i tot instants abans de les execucions. “Visca la República!”, cridaven els propers a morir. Després, massacrats per una supervivència en condicions inhumanes, ja solament se sentien els trets. El silenci sobre les víctimes, enterrades en una fossa anònima i abandonada, es va perllongar en el franquisme. Fins a ahir, quan l'Associació de Víctimes de la Repressió Franquista a Tarragona va inaugurar l'escultura Dignitat al costat d'aquest terreny, ara ja presidit pels noms i cognoms de les 771 persones enterrades en la rasa. “Hem trencat el silenci: ja no és una fossa oblidada”, va celebrar la presidenta de l'entitat, Montserrat Giné. “No busquem culpables. És un record per no oblidar el que va ocórrer”.

Giné va certificar així el reconeixement dels executats a Tarragona després de la guerra en un homenatge que va reunir a 400 persones de totes les edats, en la seva majoria familiars i amics dels enterrats en la fossa que han esperat tota una dictadura i 35 anys de democràcia per dignificar la memòria de les seves víctimes. “Alguns creuen que ha passat massa temps, però és important per a nosaltres”, va explicar a la vora de les llàgrimes Maria Coll, néta d'un afusellat que va sofrir la cruenta repressió del bàndol vencedor. Després d'imposar-se en el camp de batalla, els franquistes van tancar a unes 3.500 persones a la presó de Tarragona per suposada col·laboració amb l'exèrcit republicà. Els centenars que van morir, afusellats, però també a cops i de gana, van quedar oblidats en la fossa comuna, un terraplè abandonat fins a fa mesos.”Cap altre espai expressa el dolor de la repressió franquista com aquesta fossa”, va subratllar el exconseller d'Interior, Joan Saura. “Durant la guerra va haver-hi crims en els dos bàndols, però la repressió posterior va ser injusta. Van morir per defensar els ideals democràtics”, va precisar. “Va ser una vergonya i una paròdia”, va afirmar Josep Sánchez Cervelló, professor titular d'Història Contemporània de la Universitat Rovira i Virgili. “Aquí no van afusellar a assassins. Els que jeuen en aquesta fossa van ser els millors dels nostres pobles. Alcaldes, periodistes i ciutadans que van defensar la democràcia”.

Les execucions es van forjar amb extraordinària rapidesa i premeditació. “Després de la guerra, van començar les detencions. En una o dues setmanes, el sumari ja estava instruït”, va recordar Josep Subirats, un dels empresonats que van sobreviure. No va poder assistir a l'acte per motius de salut, però va escriure una carta que va llegir *Giné. “Jutjaven a 30 persones cada dia, en dues sessions de 15 persones i 45 minuts cadascuna. El fiscal llegia i parlava tan de pressa que ni enteníem de què ens acusava. Sol·licitava penes de mort o de cadena perpètua per a tots. Els afusellaments eren públics i la gent, obligada o no, acudia a celebrar-los”, va detallar. A la presó de *Pilatos, la principal empleada pels franquistes a Tarragona, els milers d'acusats excedien la capacitat del recinte. “Estàvem tan amuntegats que no podíem dormir plànols. Havíem de posar-nos de costat”, va recordar Subirats. “Tenia 19 anys. Ara tinc 90 i encara no he pogut treure-m'ho del cap”.

L'homenatge als quals van compartir cel·la amb Subirats es deu en gran part a la iniciativa de *Giné, que es va obstinar a esclarir la mort del seu avi. En 2004, després de descobrir que aquest jeia en la fossa de Tarragona i que en ella hi havia altres centenars d'executats, va començar a contactar amb familiars de les víctimes. Bussejant en *listines telefònics, preguntant pels carrers dels pobles i cridant porta a porta, en 2006 va reunir desenes d'afectats i va constituir l'associació. Fa amb prou feines un any, la fossa ara presidida per una escultura, esquitxada de cartells d'homenatge i amb un mural amb 771 noms i cognoms, era un terreny erm i desert que no importava a ningú. “Vaig escriure a l'adreça del cementiri perquè em diguessin en quina part estava enterrat el meu avi”, va il·lustrar *Giné. “Em van dir que no ho sabien”.

http://www.elpais.com/articulo/cataluna/fosa/olvidada/elpepiespcat/20101213elpcat_2/Tes?print=1