LA MALETA MEXICANA. Pèrdua sobre pèrdua.

Emma Riverola / BarcelonaQuè és la guerra sinó pèrdua? Perdre els rostres estimats. Les mans que et acaricien. Els llocs que t'envolten. Els sons. La innocència. La dignitat. La vida ... Perdre i no suportar més el pes de tanta absència. Perdre. Sempre perdre. Perdre-ho tot, fins a les paraules ... Fins a les imatges. Durant la guerra civil, tres fotoperiodistes estrangers van recórrer Espanya capturant imatges que emocionaria al món. Robert Capa, David Seymour (Chim) i Gerda Taro van viure-i fins i tot van morir, en el cas de Taro-la contesa en primera línia de combat i també a la rereguarda. En aquests llocs, de vegades malson, de vegades oasi, on la gent lluitava per mantenir les restes d'una vida quotidiana dinamitada.Foto 1. El reflex de la por David Chim SeymourFoto 2: Un al dret, un a l'inrevés ... David Chim SeymourFoto 3: De qui és aquesta jaqueta? David Chim SeymourLes fotografies de la maleta mexicana, perdudes durant dècades, van ser recuperades el 1995. Tres caixes de cartró amb 126 rodets fotogràfics. 4500 instantànies de la guerra civil espanyola. 4500 imatges que ara ens reporten nostre passat. Entre l'eixam de rostres, les mirades dels nens ens interpel · len des d'un temps que ha quedat per sempre impregnat en la seva memòria. Mirades compreses als llimbs del temps. Paralitzades. Pures. Inalterables a les interpretacions-i els monstres-de la raó. La iniciativa d'EL PERIÓDICO i el MNAC posa veu a aquestes mirades. Paraules callades que només l'atzar d'un testimoni o la imaginació poden reproduir. 1. El reflex de la por. Hi ha alguna cosa pitjor que patir els bombardejos i la fam. Hi ha alguna cosa pitjor que no saber si el teu home és viu o mort al front. Hi ha alguna cosa pitjor que prendre una o dues maletes-tantes com puguis sostenir-i veure quants quilos de la teva vida aconsegueixes embotir-hi. Tant dolor, tanta pèrdua, tanta por ... No queda més que menjar-te la por quan veus el reflex del menyscapte en la mirada dels teus nens. Aquests fills als que tantes mares han hagut de arrossegar per trens, autobusos i camins fugint de les bombes o les represàlies. Dones soles que somreien per espantar els crits, que agafaven les mans amb força per assolir a temps el refugi, que fregaven la ronya de darrere de les orelles-perquè el nen no és un captaire-o que repentinada el pèl brut i el alegraven amb un llaç, perquè la nena és una princesa. Dones que inventaven les forces quan només volien plorar. Mares capaços de sacrificar fins l'amor que sentien pels seus petits per assegurar-los la vida. Roques de gres capaços de desfer davant la mirada dels seus nens. 2. Un al dret, un a l'inrevés La nena del rostre seriós es concentra en el seu teixit. Sembla aliena a tot el que l'envolta. Potser no vol veure. Com una Penélope de la guerra, teixeix un mantell que la protegeixi en les nits tristes. Un abric tan gran que la oculti d'aquest lloc desconegut que ara l'alberga sense acollir-la. Un gira que mitigui el lament dels records esgarrapant la porta de la memòria. Aquests moments que ara punxen com totes les pèrdues. Els dies en que tenia una casa, uns carrers i un poble. Els dies de xiuxiuejos amb les amigues. De posar-se vermell quan ell la mirava. De felicitacions de la mestra després mostrar-li el quadern tan cuidat. Premi especial de cal · ligrafia. Sempre va ser hàbil amb les mans. Un al dret, un a l'inrevés, es repeteix a si mateixa. L'hi diu fluixet. Per no pensar. Per no perdre en les preguntes. Estarà bé pare? I sense voler-ho, es llisca pel pendent dels interrogants. I recorda l'última abraçada. L'última vegada que es va sentir estreta pels seus braços forts. La seva olor de sabó. El contacte del seu rostre recentment afaitat. «Estàs molt guapo», li va dir ella. I ell li va posar la seva gorra de milicià i ella reia i la seva mare ho intentava. Però dels seus ulls brollava la pena. Un al dret, un a l'inrevés ... I la nana ensopeix de nou els sentits. Bressola la por. Perquè no es desperti. Perquè no s'imposi. Així, dormidita. Shhhh ... 3. De qui és aquesta jaqueta? Digues-me, nen, de qui és? És molt gran per a tu. Potser et la van comprar així, grandota. Perquè durés molts anys. O potser el teu germà va créixer ràpid i la heretat abans d'hora. O potser mai va haver de ser per a tu i el seu amo ja mai més la necessitarà. Encara que això és millor no pensar-ho, oi? Hi ha coses de les que és millor abstreure. Com d'aquesta cua. Aquesta filera trist on s'exposa la misèria i la fam és un fantasma que es cola entre les cames. I tu mires a la càmera. Amb la teva curiositat de nen sense dissimular. I les mans enfonsades en aquests butxaques enormes. No ets l'únic que es perd en peces heretades. Aquests dies, també les robes han canviat. Igual que els edificis que ara llueixen mellados i escupen a les famílies. O les finestres tenyides de fosc i amb creus de paper per evitar que es trenquin els vidres. En tot just uns mesos, els carrers i les robes s'han atrotinat. Potser en aquest mateix instant, mentre la teva mirada escodrinya la càmera, en una habitació plora una dona que contempla quatre penjadors d'un armari ocupades per unes peces que, d'un dia per l'altre, s'han quedat sense cos al de cobrir. I ella té les seves mans en la llana i el cotó que encara conserven l'olor. Per uns segons, com en un parèntesi, es bressola en els records, fins que, com tots, s'arrenca els pensaments. I ara curta, ara sargeix, ara prova i ara cus uns botons. Ja està, els seus petits ja tenen abric. De la camisa, una brusa per a la nena. I amb els pantalons, ja veurà, potser si entren d'aquí i d'allà, serviran per a l'avi. O els donarà als primers que van perdre la casa. Sí, per a ells també l'americana. Roba per als vius. Cada pedaç, una reencarnació.