Lucía Berrozpe, de 77 anys, assegura que no ha deixat de portar flors al seu pare cap primer de novembre des de fa més de 60 anys. Des que tenia "8 o 9 anys" acompanyar la seva mare des de Haro fins a Logroño amb autobús i d'aquí a peu set quilòmetres al cementiri que els franquistes van improvisar al costat d'un barranc a Lardero (La Rioja). Un cop allà, tres parelles de guàrdies civils custodiaven les tres rases on van ser enterrats 407 afusellats entre setembre i desembre de 1936.Lucía va continuar ahir la tradició familiar juntament amb les seves nétes al cementiri de La Barranca. L'Associació per a la Preservació de la Memòria Històrica a La Rioja va homenatjar a les vídues de negre que cada 1 de novembre, des de la immediata postguerra, van acudir fidelment a plorar els seus marits desapareguts, amb la inauguració d'un monument en honor seu. "A casa meva no es va amagar mai el del meu pare. Ho hem portat sempre per bandera. Fins i tot quan creuàvem caminant Gras i les dones ens insultaven", recorda Berrozpe.Les dones van custodiar les fosses durant els anys de la dictaduraEn una situació que resultaria insòlita en els anys quaranta, les vídues i les mares dels detinguts a les presons de Logronyo que van acabar en les fosses de la Barranca com és conegut el lloc dels enterraments van acudir a homenatjar els seus morts. Ells representen l'objectiu de la repressió franquista: republicans, sindicalistes, alcaldes i regidors d'esquerres com l'avi socialista de Félix Capera, regidor de Casalarreina."Quan vaig arribar a alcalde amb 26 anys vaig treure el cap al balcó a saludar. En baixar es va acostar plorant un veí a donar-me l'enhorabona. Em va dir que li havia recordat molt al meu avi, regidor també del poble, que va sortir al mateix balcó el 18 de juliol de 1936 per tranquil · litzar la gent després del cop perquè l'única ràdio del poble estava a l'Ajuntament ", explica Capera. "Un mes després, havien matat a tots els que van treure el cap a aquest balcó", afegeix.L'avi de Capera va ser traslladat a La Barranca des d'una de les tres presons habilitades a Logronyo per la ingent quantitat de presos capturats en una zona que no va tenir front de guerra. Els franquistes van esgotar tot just el mes d'agost la capacitat del cementiri de la capital de la Rioja. Els repressors es van veure obligats a buscar un altre paratge on fer desaparèixer els seus enemics. Van escollir el barranc de Gras, al costat de la carretera nacional que uneix Logronyo amb Sòria.El 1976 es van mobilitzar per frenar un pàrquing al costat de les rasesFugides i assassinatsAlguns dels presos van aprofitar el trasllat per intentar fugir. "Fa uns anys, en un dels homenatges, vaig parlar amb un supervivent que va ser en el mateix camió que el meu avi", relata Immaculada Sáenz González, regidora socialista de Logronyo. "Em va dir que va tractar de convèncer-lo que saltés amb ell del camió, però no ho va fer. I no va sobreviure", explica la néta d'Isaïes González, president local de la UGT el 1936.Alguns dels republicans van esperar a l'últim moment per intentar salvar la vida. "Quan venia amb la meva mare per deixar flors em posaven una corda a la cintura perquè baixés lligada pel barranc que hi ha al costat de les rases i deixés allà un ram. Sembla que algun va intentar fugir en el propi mur i el van rematar en el barranc ", rememora Lucía Berrozpe.El pelegrinatge de les vídues de la Barranca es va convertir en un símbol durant el franquisme i la Transició similar al que van representar les Mares de Plaça de Maig contra els crims de la dictadura argentina. "El meu record d'infància d'aquest dia és el de les capes dels guàrdies civils als turons en els dies de boira, fred i fins neu", recorda René Larumbe, nét d'un dels represaliats de Villamediana enterrats allà.La Guàrdia Civil va enviar any rere any a La Barranca a diverses parelles d'agents perquè vigilessin a les vídues. Només van poder veure el lament familiar. El major conflicte per recordar els 407 afusellats va sorgir quan un dels propietaris dels terrenys va decidir conrear faves on reposaven les restes dels afusellats. "Quan vam arribar i vam veure això les arrenquem d'arrel", recorda Berrozpe.L'origen de la seva lluitaL'aspecte actual de les tres rases és similar al que presenten els memorials dels camps d'extermini nazis. Banderes, plaques i flors de familiars recorden els morts des que els familiars es van fer amb la propietat del cementiri. "El 1976 hi va haver una iniciativa municipal per tractar de fer un aparcament al costat de les tombes. Es va embolicar una molt grossa perquè els familiars van reclamar que qualsevol mesura que es prengués en el lloc fos aprovada per ells", explica l'investigador Rioja Jesús Vicente Aguirre. Aquell succés va suposar l'origen com col · lectiu dels familiars de la lluita silenciosa de les vídues de la Barranca.Des de llavors, van aparèixer noves reivindicacions. A la vetlla del Dia de Tots Sants es va sumar un acte cada 1 de maig Organitza pels sindicats i un altre cada 14 d'abril. La lluita de les vídues es va convertir en un exemple tal que l'associació rep peticions de familiars de represaliats en fosses d'altres pobles Rioja per traslladar les restes allà. "L'últim enterrat aquí és un capellà de la zona, sensibilitzat amb la memòria històrica, que va demanar", explica Aguirre."Les vídues ens van ensenyar a estimar ia respectar. Eren més de 400 dones vestides de negre i de dignitat que venien encara que plogués, nevés o balba temps de repressió", va llegir ahir en la inauguració del monument Francisca González, exregidor d'UCD i filla de un regidor socialista assassinat a La Barranca. "Ningú us podrà pagar el mal que us va endolar", va afegir abans d'abraçar a una de les dones de bronze del monument José Vidaurreta, en representació dels familiars dels afusellats a Cervera.
dissabte, 12 de novembre del 2011
LA RESISTÈNCIA DE LES VIDUES DE NEGRE. Homenatge a les dones dels 407 afusellats a La Barranca, La Rioja
Lucía Berrozpe, de 77 anys, assegura que no ha deixat de portar flors al seu pare cap primer de novembre des de fa més de 60 anys. Des que tenia "8 o 9 anys" acompanyar la seva mare des de Haro fins a Logroño amb autobús i d'aquí a peu set quilòmetres al cementiri que els franquistes van improvisar al costat d'un barranc a Lardero (La Rioja). Un cop allà, tres parelles de guàrdies civils custodiaven les tres rases on van ser enterrats 407 afusellats entre setembre i desembre de 1936.Lucía va continuar ahir la tradició familiar juntament amb les seves nétes al cementiri de La Barranca. L'Associació per a la Preservació de la Memòria Històrica a La Rioja va homenatjar a les vídues de negre que cada 1 de novembre, des de la immediata postguerra, van acudir fidelment a plorar els seus marits desapareguts, amb la inauguració d'un monument en honor seu. "A casa meva no es va amagar mai el del meu pare. Ho hem portat sempre per bandera. Fins i tot quan creuàvem caminant Gras i les dones ens insultaven", recorda Berrozpe.Les dones van custodiar les fosses durant els anys de la dictaduraEn una situació que resultaria insòlita en els anys quaranta, les vídues i les mares dels detinguts a les presons de Logronyo que van acabar en les fosses de la Barranca com és conegut el lloc dels enterraments van acudir a homenatjar els seus morts. Ells representen l'objectiu de la repressió franquista: republicans, sindicalistes, alcaldes i regidors d'esquerres com l'avi socialista de Félix Capera, regidor de Casalarreina."Quan vaig arribar a alcalde amb 26 anys vaig treure el cap al balcó a saludar. En baixar es va acostar plorant un veí a donar-me l'enhorabona. Em va dir que li havia recordat molt al meu avi, regidor també del poble, que va sortir al mateix balcó el 18 de juliol de 1936 per tranquil · litzar la gent després del cop perquè l'única ràdio del poble estava a l'Ajuntament ", explica Capera. "Un mes després, havien matat a tots els que van treure el cap a aquest balcó", afegeix.L'avi de Capera va ser traslladat a La Barranca des d'una de les tres presons habilitades a Logronyo per la ingent quantitat de presos capturats en una zona que no va tenir front de guerra. Els franquistes van esgotar tot just el mes d'agost la capacitat del cementiri de la capital de la Rioja. Els repressors es van veure obligats a buscar un altre paratge on fer desaparèixer els seus enemics. Van escollir el barranc de Gras, al costat de la carretera nacional que uneix Logronyo amb Sòria.El 1976 es van mobilitzar per frenar un pàrquing al costat de les rasesFugides i assassinatsAlguns dels presos van aprofitar el trasllat per intentar fugir. "Fa uns anys, en un dels homenatges, vaig parlar amb un supervivent que va ser en el mateix camió que el meu avi", relata Immaculada Sáenz González, regidora socialista de Logronyo. "Em va dir que va tractar de convèncer-lo que saltés amb ell del camió, però no ho va fer. I no va sobreviure", explica la néta d'Isaïes González, president local de la UGT el 1936.Alguns dels republicans van esperar a l'últim moment per intentar salvar la vida. "Quan venia amb la meva mare per deixar flors em posaven una corda a la cintura perquè baixés lligada pel barranc que hi ha al costat de les rases i deixés allà un ram. Sembla que algun va intentar fugir en el propi mur i el van rematar en el barranc ", rememora Lucía Berrozpe.El pelegrinatge de les vídues de la Barranca es va convertir en un símbol durant el franquisme i la Transició similar al que van representar les Mares de Plaça de Maig contra els crims de la dictadura argentina. "El meu record d'infància d'aquest dia és el de les capes dels guàrdies civils als turons en els dies de boira, fred i fins neu", recorda René Larumbe, nét d'un dels represaliats de Villamediana enterrats allà.La Guàrdia Civil va enviar any rere any a La Barranca a diverses parelles d'agents perquè vigilessin a les vídues. Només van poder veure el lament familiar. El major conflicte per recordar els 407 afusellats va sorgir quan un dels propietaris dels terrenys va decidir conrear faves on reposaven les restes dels afusellats. "Quan vam arribar i vam veure això les arrenquem d'arrel", recorda Berrozpe.L'origen de la seva lluitaL'aspecte actual de les tres rases és similar al que presenten els memorials dels camps d'extermini nazis. Banderes, plaques i flors de familiars recorden els morts des que els familiars es van fer amb la propietat del cementiri. "El 1976 hi va haver una iniciativa municipal per tractar de fer un aparcament al costat de les tombes. Es va embolicar una molt grossa perquè els familiars van reclamar que qualsevol mesura que es prengués en el lloc fos aprovada per ells", explica l'investigador Rioja Jesús Vicente Aguirre. Aquell succés va suposar l'origen com col · lectiu dels familiars de la lluita silenciosa de les vídues de la Barranca.Des de llavors, van aparèixer noves reivindicacions. A la vetlla del Dia de Tots Sants es va sumar un acte cada 1 de maig Organitza pels sindicats i un altre cada 14 d'abril. La lluita de les vídues es va convertir en un exemple tal que l'associació rep peticions de familiars de represaliats en fosses d'altres pobles Rioja per traslladar les restes allà. "L'últim enterrat aquí és un capellà de la zona, sensibilitzat amb la memòria històrica, que va demanar", explica Aguirre."Les vídues ens van ensenyar a estimar ia respectar. Eren més de 400 dones vestides de negre i de dignitat que venien encara que plogués, nevés o balba temps de repressió", va llegir ahir en la inauguració del monument Francisca González, exregidor d'UCD i filla de un regidor socialista assassinat a La Barranca. "Ningú us podrà pagar el mal que us va endolar", va afegir abans d'abraçar a una de les dones de bronze del monument José Vidaurreta, en representació dels familiars dels afusellats a Cervera.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada